Debat sobre els residus nuclears a Areva Power Plant

Per motius evidents, el Consell Verd del nostre institut va proposar que enguany la III cel·lebració curricular de la diada del medi ambient girés al voltant del tema de l’energia nuclear a tots els cursos i des de totes les matèries.

Després de superar infinitat de barreres tècniques, uns quants Tecno-Lògics de 1r i 2n de batxillerat hem aconseguit reunir-nos al reactor de la central nuclear d’Areva a SL per debatir sobre el tema dels residus radiactius d’alta activitat que es generen a les centrals nuclears. El nostre punt de partida ha estat el documental INTO ETERNITY sobre el primer cementiri nuclear “permanent” que ja s’està construïnt a Finlàndia. Aques és el recull gràfic de l’experiència.

Aquestes són les nostres descobertes i raonaments sobre el tema:

El problema de l’energia nuclear no és només el risc de fuites radiactives a les centrals nuclears. El problema dels residus d’alta activitat que s’hi generen no és menys important: ara mateix hi ha entre 200.000 i 300.000 tones de material radiactiu a les piscines de les centrals nuclears que s’han de contenir en llocs segurs (si és que existeixen) durant almenys … 100.000 anys!!!

El d’Onkalo és el primer, però l’emmagatzematge profun es planteja com a solució a molts paísos, inclús el nostre. Es tracta d’enterrar aquests residus en terrenys geològicament molt estables, posar múltiples barreres a la radiació i confiar que els nostres successors no els descobreixin o entenguin els missatges d’alarma que els deixarem.

Les barreres a la radiació proposades a Onkalo són multiples: ficar les barres de combustible gastat en recipients d’acer especial dins d’enormes contenidors cilíndrics de coure resistent a la corrossió. D’una sola peça, de 5 m x 1 m de diàmetre i  parets de 5 cm de gruix. Les tècniques de fabricació d’aquests recipients són especials per tal d’assegurar l’homegeïtat de l’estructura del material. L’estanqueïtat de la tapa del recipient de coure es pretén assegurar  mitjançant soldadura per feix d’electrons.

I tot això enterrat a 500 m de profunditat dins de tubs d’argila amb bentonita per protegir els contenidors metàl·lics de possibles filtracions d’aigua del subsól. Els tunels de treball seran omplerts també amb material especial.

Ens preguntem si val la pena una obra tan llarga (va començar als anys 70 i serà segellat cap el 2120), tants milers de millions d’euros (uns 3.000 milions) i 100.000 anys d’activitat radiactiva. Les incerteses sobre la resistència d’aquesta obra durant tant de temps són evidents: cap obra humana ha resistit tant de temps. A més, la capacitat d’aquest abocador és limitada, 11.000 tones de residus, els generats només a les centrals finlandeses. Quan es segelli s’hauran de construir més.

Som conscients que les renovables no poden garantitzar les nostres enormes necessitats energètiques i confiem, encara que amb reserves, que algun dia la fussió nuclear sigui possible i permeti deixar de produir residus radiactius, encara que dels que ja tenim i dels que encara continuem produint no ens podem lliurar. De tota manera, la millor energia és la que no es consumeix, qualsevol solució ha de passar pel seu consum racional!!!